Logo Marcel

HISTÒRIA DEL PRINCIPAT DE CATALUNYA. SEGLES   VIII IX     X XI     XII XIII XIV     XV     XVI XVII     XVIII     XIX     XX

ÍNDEX Segle XVIII:     1. La guerra de successió (1700-1715).     1.1 Els botiflers.     1.2. El tractat d'Utrecht.     1.3. El setge a Barcelona.     1.4. El fossar de les moreres.     2. La repressió borbònica.     3. Les esquadres de Catalunya. El Carrasclet.     4.Decret de Nova Planta.     5. La llengua a Catalunya     6.Persecució lingüística.     7.Situació fiscal de Catalunya     8.La Catalunya Borbònica.     9. La reconciliació nacional.     10. Organització política de l'Estat.     11. El despotisme il•lustrat. Carlos III.     12. El memorial de greuges de 1760.     13.El creixement demogràfic.     14. Transformacions agràries.     15. Desenvolupament econòmic a Catalunya.     16. Els catalans i el treball.     17. Moviments socials     18. Carles IV     19. La Guerra Gran (1793-1795). Causes i context.     19. La identitat catalana.     20. El liberalisme.     21. A l'exterior.

ANAR A LA PÀGINA ANTERIOR endarrere         HISTÒRIA DE CATALUNYA, SEGLE XV (Pag. 5/7 )
12. El memorial de greuges de 1760.     13.El creixement demogràfic.     14. Transformacions agràries.     15. Desenvolupament econòmic a Catalunya.

   

HISTÒRIA DE CATALUNYA, SEGLE XVIII     (Pag. 6/7 )

16. Els catalans i el treball.

Essencialment els catalans sofrim si no podem treballar. Pels catalans el treball no solament representa un valor material i econòmic, sinó que té un valor espiritual.

Sense aquesta aptitud per la feina –i, sobretot per la feina ben feta-, els catalans deixaríem de ser catalans.

En diversos moments de la nostra història, en moments de grans sotragades, quan s'ensorra l'edifici de les nostres il•lusions, tenim l'instint que es fa superar el dolor, no a través de planys ni dels estímuls artificials, sinó dedicant-nos obstinadament al treball. Aquest ha estat el secret dels nostres redreçaments col•lectius.

17. Moviments socials

A partir dels anys quaranta, l'accés a la vida pública d'una nova generació de catalans que no havien conegut directament ni la guerra ni la forta repressió posterior dóna peu a iniciar un moviment organitzat de protesta de caire social i gairebé sempre dirigit en contra del mal govern, el despotisme i la corrupció existent en els ajuntaments borbònics que havien esdevingut uns poders municipals absolutament desarrelats del poble.

En el darrer terç de segle van esclatar a Barcelona dues revoltes populars importants: l'avalot de les quintes (1773) i els rebomboris del pa (1789). Aquestes revoltes no es poden interpretar com un ferment revolucionari, sinó uns moviments de protesta tot i que coincidien en el temps amb l'esclat de la Revolució francesa.

Els treballadors de les fàbriques manufactureres encara no són masses proletàries, però les crisis cícliques de l'economia paralitzaven les activitats de les fàbriques i els treballadors eren acomiadats. Això provocava situacions de gravetat com en el moment del rebomboris del pa.

No obstant en aquestes darreries del segle XVIII la situació no arriba a ser greu ni va crear cap mentalitat de ressentiment entre patrons i treballadors.

Cal també saber que en cada onada de prosperitat molts obrers van establir-se pel seu compte, esdevenint petits burgesos.

17. Carles IV. (1788-1808)

A l'any 1788 va succeir el seu pare Carles III. Era una persona culta que va mostrar des de la seva joventut un veritable interès per les arts. La seva àmplia experiència en assumptes d'estat no va poder evitar l'empitjorament de l'economia. Al principi del seu regnat van mostrar uns propòsits reformistes, designant l'il•lustrat Comte de Floridablanca com a primer ministre.

L'esclat de la Revolució Francesa el 1789 va canviar radicalment la política de l'Estat, posà fi als projectes reformistes del regnat anterior i els va substituir pel conservadorisme i la repressió, fonamentalment a les mans de la Inquisició. Per evitar la propagació de les idees revolucionàries a Espanya, va tancar les fronteres.

Al 1792 Floridablanca va ser substituït pel Comte d'Aranda, amic de Voltaire i d'altres revolucionaris francesos, a qui el rei encomana la difícil missió de salvar la vida del rei francès, Lluís XVI, cosa que no va poder impedir. Això va precipitar la caiguda del comte d'Aranda i l'arribada al poder de Manuel Godoy el 15 de novembre de 1792.

 

18. La Guerra Gran (1793-1795). Causes i context.

A França a l'any 1789 va esclatar la revolució i l'Assembla Nacional francesa va proclamar la sobirania nacional, la divisió de poders i el sufragi censatari, alhora que va eliminar tots els vestigis de l'Antic Règim i va promulgar la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà.

Imatge Guerra 1793-1795

La Revolució Francesa va suposar la conquesta del poder per la burgesia i el desplaçament de l'aristocràcia i el clergat.

Les idees revolucionàries que provenien de l'estat Francès es van escampar per tot Europa i posaven en perill les monarquies absolutes.

La burgesia es va fer en el control del poder i l'estament eclesiàstic es va sentir amenaçat per les noves idees anticlericals.

La Convenció Nacional francesa a l'any 1793 va declarar la guerra a Espanya. Va considerar que hi havia un clima adient a Catalunya i el País Basc, que facilitarien el seu objectiu d'eliminar els Borbons i alliberar Espanya del vell ordre.

Alguns nuclis intel•lectuals van mostrar la seva simpatia per les noves idees que venien de França, però la immensa majoria de catalans s'hi va mostrar clarament hostils.

Els tradicionals sentiments antifrancesos es van desfermar, atiats pels eclesiàstics, que animaven la població catalana a lluitar contra la França atea i republicana i els catalans van veure en aquesta guerra una ocasió per recuperar els territoris de la Catalunya Nord que havien quedat sota la sobirania francesa després de la guerra de 1640-1652.

La crida a la guerra a tot Catalunya va aportar milers de "miquelets" que van tenir un gran protagonisme en la lluita. No obstant la guerra no va anar tan bé con es pensava i va finalitzar l'any 1795 amb la signatura de la pau de Basilea sense modificar les fronteres entre Catalunya i França.

Malauradament, el deler dels catalans de recuperar els territoris catalans que estaven a mans dels francesos, no era compartit pels espanyols. Espanya havia perdut el Rosselló sense recança i mai no va sentir, ni en les ocasions més propícies, el desig de recuperar-lo.

   

ANAR A LA SEGÜENT PÀGINA         SEGLE XVIII     (Pag. 7/7 )
19. La identitat catalana.     20. El liberalisme.     21. A l'exterior. endarrere