Logo Marcel

HISTÒRIA DEL PRINCIPAT DE CATALUNYA. SEGLES   VIII IX     X XI     XII XIII XIV     XV     XVI XVII     XVIII     XIX     XX

ÍNDEX Segles XVI XVII:     1. Últims anys de Ferran II el Catòlic. 2. Catalunya i la casa d'Àustria.     3. Immigració.     4. El bandolerisme.     5. Formes de protesta a Catalunya.     6. L'acció assimiladora de Castella.     7. Dues identitats nacionals oposades.     8. El govern del comte-duc d'Olivares sota el regnat de Felip IV.     9. La guerra amb França.     10. L'alçament contra l'exèrcit reial. Corpus de Sang     11. La guerra dels Segadors.     12. El tractat dels Pirineus.

ANAR A LA PÀGINA ANTERIOR endarrere         SEGLES XVI, i XVII (Pag. 2/4 )
3. Immigració.     4. El bandolerisme.     5. Formes de protesta a Catalunya.

   

HISTÒRIA DE CATALUNYA SEGLES XVI i XVII     (Pag. 3/4 )

6. L'acció assimiladora de Castella.

Durant el llarg període de govern dels Àustries el català continua sent la llengua d'ús habitual i també la llengua oficial de les institucions.

Tanmateix, la llengua catalana va sofrir un procés de regressió davant el castellà. En aquests segles és quan l'acció assimiladora de Castella es mostra influent a Catalunya i la desnaturalització de Catalunya es va anar realitzant, malgrat totes les Constitucions i tots els Privilegis, perquè es feia en l'aspecte més important i més pregon: en l'aspecte cultural i lingüístic. I això pacíficament, sense cap forta reacció per part dels catalans. La causa d'aquesta decadència cultural i lingüística rau sobretot en que Catalunya no té una Cort pròpia i catalana, sinó que som súbdits del rei de Castella.

Imatge llibre del Rector de Vallfogonan Vicenç Garcia

L'alta noblesa es va desnaturalitzant, s'enllaça amb cases nobiliàries castellanes, abdica el seu idioma i segueix la Cort . També la introducció de religiosos castellans que utilitzen el castellà en la predicació religiosa propicia la introducció del castellà a Catalunya. La impremta, que es capaç de fer tirades llargues, també afavoreix el castellà en detriment del català.

Les classes populars catalanes són les que resten més fidels a llur catalanitat. Aquesta situació fa que la llengua catalana, especialment la escrita, s'ompli de paraules forasteres, un signe de la decadència de la cultura catalana. Amb tot, la situació no és greu, la literatura catalana existeix i no es té la sensació de decadència: figures com Vicenç Garcia ( 1582-1623) permet il•lusionar-se amb el miratge d'una literatura florida.

I si és cert que el prestigi del castellà, mena a escriptors a abandonar la llengua pròpia, d'altres en surten en la seva defensa i es preocupen de la seva puresa i blasmen als qui l'abandonen.

La feblesa de Castella impedeix una penetració cultural eficaç. La capital d'Espanya no tenia en comparació a Barcelona o Lisboa, aquella superioritat resplendent, ben al contrari. L'obra assimilista i unificadora que podia radiar Madrid era feble i llunyana i la resistència inconscient al procés de desnaturalització de Catalunya, es va despertar amb força.

El període que va des de mitjans del segle XVI fins a la Revolta Catalana de 1640 es caracteritza per un indubtable reforçament de la identitat nacional catalana.

7. Dues identitats nacionals oposades.

L'agressivitat de la corona en contra Catalunya té un paper fonamental en el despertar nacional de Catalunya. La identitat nacional catalana es construeix fonamentalment en oposició a Castella.

Mentrestant, en paral•lel, es va començar a forjar una identitat hispànica que buscava la legitimació de l'hegemonia d'aquest regne sobre el conjunt peninsular.

8. El govern del comte-duc d'Olivares sota el regnat de Felip IV.

Imatge del Comte-Duc Olivares

Olivares encarna la mentalitat castellana uniformista, esquerpa a tota idea i a tot sentiment de la varietat. La causa principal de l'animadversió de la Cort contra Catalunya era a causes econòmiques.

Els catalans negaven l'ajut econòmic, perquè no anava amb Catalunya sufragar guerres exteriors de Castella.

En virtut de les Constitucions, els catalans no estaven obligats a servir amb armes fora de llur país. Solament com a voluntaris els catalans acudien a les guerres estrangeres – recordem els 4000 de les guerres de Flandes en temps de Felip II i els contingents en les guerres contra els moriscos granadins.

Ni l'or que provenia d'Amèrica ni les imposicions feixugues de l'exhausta Castella no arribaven per sufragar les empreses bèl•liques o per les disbauxes de la Cort.

Als ulls d'Olivares era inadmissible que els catalans que tenien una economia relativament sanejada, es neguessin ni a aportar diners ni aportar homes per anar a la guerra. No eren solament aquestes causes les que impulsaven el comte-duc contra Catalunya. El seu odi es nodria també de l'emmirallament amb l'uniformisme de la monarquia francesa.

El comte-duc creia que el principal problema que tenia plantejat la monarquia era uniformar tots els regnes d'Espanya a l'estil de les lleis de Castella, sense cap diferència.

Plantejava que el millor procediment per aconseguir-ho era primer crear una gran inestabilitat i després ocupar el territori amb un exercit per pacificar-lo. Després com a nova conquesta imposar les lleis de Castella.

"Tenga Vuestra Majestad (Felipe IV) por el negocio más importante de su monarquía el hacerse rey de España. Quiero decir, señor, que no se contente V.M. con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y procure, con consejo maduro y secreto, para reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si V.M. lo alcanza será el príncipe más poderoso del mundo"

   

   

ANAR A LA SEGÜENT PÀGINA         SEGLES XVI i XVII     (Pag. 4/4 )
9. La guerra amb França.     10. L'alçament contra l'exèrcit reial. Corpus de Sang     11. La guerra dels Segadors.     12. El tractat dels Pirineus. endarrere