Logo Marcel

HISTÒRIA DEL PRINCIPAT DE CATALUNYA. SEGLES   VIII IX     X XI     XII XIII XIV     XV     XVI XVII     XVIII     XIX     XX

ÍNDEX Segle XV:     1. El compromís de Casp.     2.Els reis de la dinastia dels Trastàmara.     3.Crisi demogràfica.     4.La guerra civil 1462-1472. Pèrdua del Rosselló i la Cerdanya.     5.La guerra civil. L'enfrontament entre institucions.     6.Segona guerra remença.     7.Sentència Arbitral de Guadalupe. Any 1486.     8. Els anys de la postguerra.     9.Recuperació econòmica de finals de segle.     10.Justificació als remences.     11.La unió dinàstica amb el regne de Castella.     12.La introducció de la Inquisició a Catalunya.     13.Recuperació de la Cerdanya i el Rosselló.     14.La literatura catalana.     15.Època Moderna.

ANAR A LA PÀGINA ANTERIOR endarrere         HISTÒRIA DE CATALUNYA, SEGLE XV (Pag. 1/6 )
1. El compromís de Casp.

   

HISTÒRIA DE CATALUNYA, SEGLES XV     (Pag. 2/5 )

2. Els reis de la dinastia dels Trastàmara.

Imatge Llinatge segle XV

L'extinció de la Casa de Barcelona i l'entrada d'una dinastia castellana té uns efectes molt perjudicials per a Catalunya. Les topades amb gent castellanes es deuen a un concepte radicalment diferent de vincular la reialesa amb les institucions i amb el poble català. Un cas anecdòtic és la negativa de Ferran d'Antequera a pagar el vertigal, impost sobre els queviures, perquè en el seu concepte de rei no entrava que hagués de sotmetre's a pagar impostos. La dificultat d'entendre que el rei estava sotmès a les lleis i constitucions catalanes, tot i que les havia jurat, va ser un tret característic de la nova dinastia.

Ferran d'Antequera va ser per a Catalunya un estranger que es va instal•lar com a rei.

Alfons el Magnànim, tingué una seu itinerant entre Barcelona i València, semblava que amb ell tot milloraria, però per naturalesa i educació (va ser educat a Castella) era, com el seu pare, un estranger. Les seves qualitats personals, més generoses que les del seu pare i les del seu germà Joan II, poc podien influir en la seva actitud envers les llibertats dels seus regnes que contradeien el seu concepte de la reialesa. Aviat es va veure defraudada l'esperança de tenir un rei que entengués i respectés el pactisme català. Al parlament de Barcelona de 1416, la proposició que va fer Alfons el Magnànim la va fer en castellà, cosa que no s'havia atrevit a fer el seu pare Ferran. En va, els estaments de les Corts van exigir que s'acomiadessin els membres castellans del Consell Reial. La reialesa a Catalunya s'havia castellanitzat i això va fer perdre el vincle espiritual entre el rei i el seu poble.

Alfons el Magnànim va tenir una política imperialista al Mediterrani i va marxar el 1435 per conquerir Nàpols, cosa que aconseguí el 1442, i va fer aquesta ciutat la capital del seu regne. Mai més va tornar a Catalunya i aquest absentisme va agreujar la situació interna catalana i va preparar el camí cap a la guerra civil.

A la mort d'Alfons el va succeir el seu germà Joan, aquest va resultar molt pitjor que el seu germà, sentia una gran animadversió cap els catalans, a qui volia sotmetre a la seva absoluta autoritat. Joan II es va enfrontar amb el seu fill, Carles de Viana, que els catalans el desitjaven com hereu. Carles va morir de tisi, però corria la brama que fou emmetzinat per la segona esposa de Joan II a fi que el seu fill Ferran (Ferran II el Catòlic) fos el successor.

Va caldre que passessin tres generacions perquè un rei, Ferran II el Catòlic, acceptés sense violència el pactisme. La Constitució de l'Observança aprovada a les Corts de Barcelona de 1480-1481, va establir el principi de submissió del poder reial a les lleis de Catalunya i definia la Diputació del General (Generalitat de Catalunya) i la Reial Audiència de Catalunya com a organismes encarregats de vetllar per l'ordre constitucional del país. Els catalans, després de Joan II, acolliren bé a Ferran II com a nou rei.

Va ser l'últim rei que va tenir Catalunya que parlés en català. No obstant el seu regnat, lluny de Catalunya va ser un continu assetjament a les institucions catalanes i als seus drets i Constitucions.

Imatge Pesta negra

3. Crisi demogràfica.

En un context de crisi agrícola i demogràfica, va arribar a Catalunya, el 1348, l'epidèmia de pesta negra, que va reaparèixer els anys 1381, 1396, 1397, 1410, 1429, 1439, 1448, 1465-1466, 1476, 1483, 1486, 1493-1494, 1497, 1501, 1521 i 1521. D'altra banda, els terratrèmols sacsejarien el territori els anys 1410, 1427-1428 (destrucció d'Olot) i 1448.

Les conseqüències de la pesta negra van viure's tant a les ciutats com en les zones rurals catalanes, cosa que va comportar una davallada demogràfica d'aproximadament un terç de la població. En el cas de la ciutat de Barcelona, cap a 1340 la capital comptava amb uns 40.000 habitants, mentre que a mitjans del segle XV la xifra s'havia reduït a la meitat.

Barcelona a mitjans del segle XIV no era més que una ciutat petita d'uns 20.000 habitants amb molt poca rellevància internacional, en front de la ciutat de València, esplendorosa que en registrava uns 70.000 i que es va convertir en la capital cultural del regne d'Aragó.

   

ANAR A LA SEGÜENT PÀGINA         SEGLE XV     (Pag. 3/6 )
4.La guerra civil 1462-1472. Pèrdua del Rosselló i la Cerdanya.     5.La guerra civil. L'enfrontament entre institucions. endarrere